Som qui som… o som qui ens diuen que som? Des que naixem, ens envolten mirades, expectatives, etiquetes. Ets una “nena tranquil·la”? Un “fill exemplar”? Una “persona rara”? Aquestes paraules no només descriuen: construeixen. L’entorn familiar, les amistats, l’escola, les xarxes, la societat sencera, modelen, de vegades sense voler, allò que creiem que som. Sociòlegs com Berger i Luckmann diuen que la societat és com una obra col·lectiva: l’anem escrivint entre tots, i un cop escrita, ens l’hem de creure. Les normes i costums es repeteixen tant que acaben semblant naturals. No naixem sent res: ens hi convertim. El món on creixem, incloent la llengua, les tradicions, la cultura, la religió i més, ens ensenya com pensar, sentir i comportar-nos. Ens diu què està bé, què no, i què s’espera de nosaltres. La cultura és un constructe col·lectiu: creiem en allò que ens han ensenyat a creure. A la Xina es valora l’harmonia i el bé comú; als Estats Units, la llibertat individual. A la doctrina cristiana, es promouen la humilitat, la veritat, la bondat i la fe; valors que no tothom comparteix, però que han modelat societats senceres. Aquestes “narratives culturals” poden unir… però també limitar. I què passa amb qui no encaixa? Molts individus viuen en tensió amb el col·lectiu. Alguns es conformen, s’adapten, s’amaguen dins la norma. Altres, però, trenquen motlles. Ho veiem en la lluita de persones trans i LGBTQ+: qüestionen la imposició d’una identitat única i reclamen el dret a ser i existir amb dignitat, malgrat la discriminació. Ser diferent no hauria de suposar discriminació, sinó l’expressió d’un individu lliure.